Desenant, Iniciativa per Occitània es sus Twitter: Iniciativa/Occitània
Ormai Iniciativa per Occitània è su Twitter: Iniciativa/Occitània
Désormais, Iniciativa per Occitània est sur Twitter: Iniciativa/Occitània
dissabte, 23 de gener del 2016
dilluns, 18 de gener del 2016
L'occitanisme es en crisi
Robèrt Lafont a teorizat lei fasas d’acceleracion e
de crisi dau renaissentisme occitan. Segon eu tres “temps” marcan lei
fasas d’acceleracion.
Temps Un
Lo Temps Un es lo periòde d’expansion dau Felibritge e de dignificacion parciala de la lenga occitana, a la fin dau sègle XIX.
Lo Temps Un es seguit de la lònga decadéncia dau Felibritge pendent tot lo sègle XX, de son enfonzament dins la literatura estrecha e dins lo mite d’Arcadia, çò es, dins l’idealizacion passadista e desconnectada dei movements sociaus. Pendent aquela crisi i a pasmens d’occitanistas que rèstan visionaris, mai son minoritaris e pauc escotats.
Temps Dos
Lo Temps Dos es aqueu de l’occitanisme “classic” que s’espandís a la fin deis ans 1960 e au començament deis ans 1970. Fa coexistir la creacion literària, la volontat d’estendre l’usatge sociau de la lenga, l’expansion de la nòrma classica, lei primiers assais d’occitan estandard, l’explosion de la creacion literària e musicala en occitan (mai la musica, pasmens, rèsta tròp limitada a un orizont hippie: cançon de tèxt, folk, un pauc de jazz e pas mai). E mai i a una politizacion interessanta... Robèrt Lafont es l’intellectuau principau d’aqueu Temps Dos.
Lo Temps Dos es seguit, dins la fin deis ans 1970 e dins leis ans 1980, per una crisi terribla. L’occitanisme arriba pas de concretizar leis espèrs sociaus e politics. Es de mai en mai resignat, passadista, “neofelibrenc” e localista. S’enfonza dins un mite d’Arcadia renovelat. Un indici d’aquela crisi es l’antinormisme: lo refús d’aplicar la nòrma classica e sa destabilizacion en de desenats de tendéncias. Ives Roqueta simboliza aquela regression de l’occitanisme en crisi e es pas per azard que s’opausa violentament a la cèrca de qualitat de Robèrt Lafont.
Temps Tres
Robèrt Lafont contunha de trabalhar coratjosament per preparar de temps pus aürós. Teoriza l’arribada imminenta d’un Temps Tres dins son libre entitolat justament Temps Tres, paregut en 1991 (editat per Trabucaire).
Efectivament, un Temps Tres emergís ben pendent leis ans 1990 e 2000 amb de novèlei dinamicas de l’occitanisme: militants rejovenits, assais de professionalizacion, extension dei possibilitats d’ensenhament de l’occitan (public e associatiu, FÈLCO e Calandreta, CAPES d’occitan...), autonomia parciala d’Aran amb oficializacion de l’occitan en 1990, proteccion legala de l’occitan dins lei Valadas en 1999, renovacion de la creacion musicala e literària, restauracion parciala de la nòrma de la lenga amb lo Conseu de la Lenga Occitana (CLO) en 1996.
Tanben devèm notar l’aparicion de movements politics pus joves, instables, contradictòris mai dinamics: la Linha Imaginòt qu’es tristament francista mai que defend ben la creacion, lo CRÒC qu’es independentista e d’esquèrra, Gardarem la Tèrra qu’es altermondialista, etc.
Robèrt Lafont acompanha e noirís aqueu Temps Tres mai, malaürosament, quita nòstre mond en 2009.
E ara: la crisi tornarmai?
Ara, dins leis ans 2010, siáu pas segur que poscam dire que sigam encara dins lo Temps Tres. Meis amics Terric Lausa e Gerard-Joan Barceló pensan, e mai, qu’avèm retrobat una crisi grèva de l’occitanisme. Terric Lausa espèra ja l’aparicion d’un Temps Quatre per sortir deis andronas actualas. Cresi que meis amics an rason. Assagem de far lo bilanç de çò que se passa dins l’occitanisme dins aquesteis ans 2010.
Çò que sembla d’avançar:
Temps Un
Lo Temps Un es lo periòde d’expansion dau Felibritge e de dignificacion parciala de la lenga occitana, a la fin dau sègle XIX.
Lo Temps Un es seguit de la lònga decadéncia dau Felibritge pendent tot lo sègle XX, de son enfonzament dins la literatura estrecha e dins lo mite d’Arcadia, çò es, dins l’idealizacion passadista e desconnectada dei movements sociaus. Pendent aquela crisi i a pasmens d’occitanistas que rèstan visionaris, mai son minoritaris e pauc escotats.
Temps Dos
Lo Temps Dos es aqueu de l’occitanisme “classic” que s’espandís a la fin deis ans 1960 e au començament deis ans 1970. Fa coexistir la creacion literària, la volontat d’estendre l’usatge sociau de la lenga, l’expansion de la nòrma classica, lei primiers assais d’occitan estandard, l’explosion de la creacion literària e musicala en occitan (mai la musica, pasmens, rèsta tròp limitada a un orizont hippie: cançon de tèxt, folk, un pauc de jazz e pas mai). E mai i a una politizacion interessanta... Robèrt Lafont es l’intellectuau principau d’aqueu Temps Dos.
Lo Temps Dos es seguit, dins la fin deis ans 1970 e dins leis ans 1980, per una crisi terribla. L’occitanisme arriba pas de concretizar leis espèrs sociaus e politics. Es de mai en mai resignat, passadista, “neofelibrenc” e localista. S’enfonza dins un mite d’Arcadia renovelat. Un indici d’aquela crisi es l’antinormisme: lo refús d’aplicar la nòrma classica e sa destabilizacion en de desenats de tendéncias. Ives Roqueta simboliza aquela regression de l’occitanisme en crisi e es pas per azard que s’opausa violentament a la cèrca de qualitat de Robèrt Lafont.
Temps Tres
Robèrt Lafont contunha de trabalhar coratjosament per preparar de temps pus aürós. Teoriza l’arribada imminenta d’un Temps Tres dins son libre entitolat justament Temps Tres, paregut en 1991 (editat per Trabucaire).
Efectivament, un Temps Tres emergís ben pendent leis ans 1990 e 2000 amb de novèlei dinamicas de l’occitanisme: militants rejovenits, assais de professionalizacion, extension dei possibilitats d’ensenhament de l’occitan (public e associatiu, FÈLCO e Calandreta, CAPES d’occitan...), autonomia parciala d’Aran amb oficializacion de l’occitan en 1990, proteccion legala de l’occitan dins lei Valadas en 1999, renovacion de la creacion musicala e literària, restauracion parciala de la nòrma de la lenga amb lo Conseu de la Lenga Occitana (CLO) en 1996.
Tanben devèm notar l’aparicion de movements politics pus joves, instables, contradictòris mai dinamics: la Linha Imaginòt qu’es tristament francista mai que defend ben la creacion, lo CRÒC qu’es independentista e d’esquèrra, Gardarem la Tèrra qu’es altermondialista, etc.
Robèrt Lafont acompanha e noirís aqueu Temps Tres mai, malaürosament, quita nòstre mond en 2009.
E ara: la crisi tornarmai?
Ara, dins leis ans 2010, siáu pas segur que poscam dire que sigam encara dins lo Temps Tres. Meis amics Terric Lausa e Gerard-Joan Barceló pensan, e mai, qu’avèm retrobat una crisi grèva de l’occitanisme. Terric Lausa espèra ja l’aparicion d’un Temps Quatre per sortir deis andronas actualas. Cresi que meis amics an rason. Assagem de far lo bilanç de çò que se passa dins l’occitanisme dins aquesteis ans 2010.
Çò que sembla d’avançar:
— La diversificacion dei mèdias d’informacion generalista en occitan coma Jornalet o la nòva version de la Setmana.
— La perennizacion d’un espaci de comunicacion en occitan sus Internet. Remplaça pas la practica orala declinanta, de segur, mai ajuda a mantenir una esfèra de la practica en occitan e connècta melhor lei partisans de la lenga.
— La volontat de consolidar de l’estatut oficiau de la lenga occitana en Aran e dins lo Principat de Catalonha, amb divèrs estatuts e divèrsei leis renovadas.
— Una creativitat musicala que contunha en occitan e qu’abraça d’estils de mai en mai divèrs.
— L’acceptacion dei concèptes de lenga occitana e d’Occitània, especialament en Provença. Quasi degun lei contèsta pus dins l’opinion publica (en defòra de dos o tres grops d’illuminats).
— La perennizacion d’un espaci de comunicacion en occitan sus Internet. Remplaça pas la practica orala declinanta, de segur, mai ajuda a mantenir una esfèra de la practica en occitan e connècta melhor lei partisans de la lenga.
— La volontat de consolidar de l’estatut oficiau de la lenga occitana en Aran e dins lo Principat de Catalonha, amb divèrs estatuts e divèrsei leis renovadas.
— Una creativitat musicala que contunha en occitan e qu’abraça d’estils de mai en mai divèrs.
— L’acceptacion dei concèptes de lenga occitana e d’Occitània, especialament en Provença. Quasi degun lei contèsta pus dins l’opinion publica (en defòra de dos o tres grops d’illuminats).
Çò que sembla de recular, pasmens, dona de rasons de s’inquietar:
— L’usatge sociau de l’occitan contunha de recular. L’occitanisme es
incapable de compensar la pèrda dei locutors primaris (dichs “naturaus”)
per una aumentacion sufisenta dei locutors segondaris. L’occitanisme es
incapable de generalizar un liame fegond entre lei doas categorias de
locutors, que sovent s’ignòran mutualament. Lei locutors primaris son de
mai en mai isolats, vielhs e près de la desparicion, e pauc d’elei an
consciéncia de la valor de sa lenga. Son mai que mai lei locutors
segondaris, tròp pauc nombrós, que s’interconnèctan per Internet e lei
rets sociaus e que pensan l’occitan coma una lenga modèrna.
— Lei manifestacions massissas per l’occitan, dau labèl Anem Òc, pèrdon de fòrça e d’unitat. S’enfonzan dins lei revendicacions timidas e ineficaças, dins l’envielhiment, dins lei divisions en capèlas e dins l’ultralocalisme bas-lengadocian. Obtenon pas un melhorament significatiu de l’usatge de l’occitan (e mai se i participi e se lei sosteni per principi).
— Leis autoritats fan pas çò que devon per sauvar l’occitan. En Aran, maugrat leis estatuts e lei leis novèlas, l’usatge de l’occitan baissa dramaticament davant l’espanhòu. Dins lei Valadas, maugrat un occitanisme meritòri, l’occitan se parla mens fàcia a l’italian. A Mónegue, i a ges de dinamica visibla. E dins l’estat francés, lei poders publics son de mai en mai ostils coma o podèm veire amb leis agressions e lei promessas escarnidas sota Sarkozy e Hollande.
— La creativitat en occitan se manten, o ai dich çai sus... mai se manten pas tant... La literatura a de mens en mens d’escrivans novèus e joves (e totun n’i a), benlèu perque lei joves mestrejan mens ben l’expression de qualitat en occitan. La musica se diversifica... mai siam encara luenh d’una ofèrta completa d’estils. Avèm aquerit en occitan, tròp tardivament, de rap, de jazz e, encara pus tardivament, de punk e de black metal. Avèm pas encara de gotic, ni d’R’n’B, ni d’elèctro (o quasi pas), ni de dubstep en occitan... Per ieu es un signe d’anomalia e de feblesa inacceptabla.
— L’ensenhament de l’occitan arriba pas de se desvolopar de maniera decisiva. Lei Calandretas an d’implantacions regionalas inegalas (lei trobam sustot en zòna gascona e lengadociana) e leis escolans que ne sòrton, en granda majoritat, cèssan de parlar occitan. Pauc de calandrons alimentan lei rengs deis occitanistas novèus. L’ensenhament public de l’occitan es de mai en mai menaçat per de supressions de mejans o de pòsts, per de liquidacions de sits bilingües, per una interdiccion de l’occitan dins certanei filieras e dins certanei territòris, per un sabotatge frequent venent de la ierarquia, per una reforma dau collègi catastrofica...
— Lei manifestacions massissas per l’occitan, dau labèl Anem Òc, pèrdon de fòrça e d’unitat. S’enfonzan dins lei revendicacions timidas e ineficaças, dins l’envielhiment, dins lei divisions en capèlas e dins l’ultralocalisme bas-lengadocian. Obtenon pas un melhorament significatiu de l’usatge de l’occitan (e mai se i participi e se lei sosteni per principi).
— Leis autoritats fan pas çò que devon per sauvar l’occitan. En Aran, maugrat leis estatuts e lei leis novèlas, l’usatge de l’occitan baissa dramaticament davant l’espanhòu. Dins lei Valadas, maugrat un occitanisme meritòri, l’occitan se parla mens fàcia a l’italian. A Mónegue, i a ges de dinamica visibla. E dins l’estat francés, lei poders publics son de mai en mai ostils coma o podèm veire amb leis agressions e lei promessas escarnidas sota Sarkozy e Hollande.
— La creativitat en occitan se manten, o ai dich çai sus... mai se manten pas tant... La literatura a de mens en mens d’escrivans novèus e joves (e totun n’i a), benlèu perque lei joves mestrejan mens ben l’expression de qualitat en occitan. La musica se diversifica... mai siam encara luenh d’una ofèrta completa d’estils. Avèm aquerit en occitan, tròp tardivament, de rap, de jazz e, encara pus tardivament, de punk e de black metal. Avèm pas encara de gotic, ni d’R’n’B, ni d’elèctro (o quasi pas), ni de dubstep en occitan... Per ieu es un signe d’anomalia e de feblesa inacceptabla.
— L’ensenhament de l’occitan arriba pas de se desvolopar de maniera decisiva. Lei Calandretas an d’implantacions regionalas inegalas (lei trobam sustot en zòna gascona e lengadociana) e leis escolans que ne sòrton, en granda majoritat, cèssan de parlar occitan. Pauc de calandrons alimentan lei rengs deis occitanistas novèus. L’ensenhament public de l’occitan es de mai en mai menaçat per de supressions de mejans o de pòsts, per de liquidacions de sits bilingües, per una interdiccion de l’occitan dins certanei filieras e dins certanei territòris, per un sabotatge frequent venent de la ierarquia, per una reforma dau collègi catastrofica...
— Fòrça occitanistas contunhan de creire, boniàs e ninòis que son, que
la lenga se sauvarà sustot per l’escòla e per una politica de l’estat
que ven jamai. Li còsta de comprene qu’una lenga se sauva per la
practica dins lei familhas, entre lei generacions e en creant de nuclèus
de parlants actius. L’escòla e l’estat seguisson lei familhas e lei nuclèus de parlants actius. L’escòla e l’estat remplaçan jamai lei familhas e lei nuclèus de parlants actius.
— La sociolingüistica dau conflicte, impulsada per Robèrt Lafont entretant, es per definicion la sciéncia mai adeqüata per sauvar una lenga. Pasmens rèsta escandalosament marginala dins la lingüistica occitana e dins leis universitats d’Occitània (lo pauc de sociolingüistica universitària es quasi monopolizada per leis estudis francofrancés). I a encara tròp de gents que revendican lo bilingüisme occitan-francés quand, en realitat, lo bilingüisme fa avançar lo francés e fa recular l’occitan.
— La nòrma de l’occitan es defenduda per tròp pauc d’institucions —que Jornalet ne fa partida—. Lo Conseu de la Lenga Occitana (CLO) rèsta la sola referéncia seriosa mai es intrat en paralisi totala après 2007. L’antinormisme rèsta tròp present a causa de la fòrça d’inèrcia, a causa de la peresa intellectuala de certanei dirigents occitanistas e a causa dei novèleis “acadèmias” que son incapablas de difusar una nòrma (AOCGS, CPLO, IEA).
— Lo localisme estequit e la manca de solidaritat entre leis occitanistas de diferentei regions: encara fan de devastacions...
— La politizacion de l’occitanisme retomba a de nivèus terriblament bas, levat d’excepcions. Avèm tròp pauc d’elegits occitanistas e pesan tròp pauc sus la vida publica. La question occitana s’impausa pas dins lei debats. Rèsta marginala. Avèm d’elegits de valor coma Mireia Boya e Patric Roux, mai n’avèm talament pauc. Lei movements politics occitanistas arriban pas a difusar un programa politic ausible, comprensible e entosiasta. Certanei grops oblidan completament leis ensenhaments de Robèrt Lafont e de Francés Fontan...
— La sociolingüistica dau conflicte, impulsada per Robèrt Lafont entretant, es per definicion la sciéncia mai adeqüata per sauvar una lenga. Pasmens rèsta escandalosament marginala dins la lingüistica occitana e dins leis universitats d’Occitània (lo pauc de sociolingüistica universitària es quasi monopolizada per leis estudis francofrancés). I a encara tròp de gents que revendican lo bilingüisme occitan-francés quand, en realitat, lo bilingüisme fa avançar lo francés e fa recular l’occitan.
— La nòrma de l’occitan es defenduda per tròp pauc d’institucions —que Jornalet ne fa partida—. Lo Conseu de la Lenga Occitana (CLO) rèsta la sola referéncia seriosa mai es intrat en paralisi totala après 2007. L’antinormisme rèsta tròp present a causa de la fòrça d’inèrcia, a causa de la peresa intellectuala de certanei dirigents occitanistas e a causa dei novèleis “acadèmias” que son incapablas de difusar una nòrma (AOCGS, CPLO, IEA).
— Lo localisme estequit e la manca de solidaritat entre leis occitanistas de diferentei regions: encara fan de devastacions...
— La politizacion de l’occitanisme retomba a de nivèus terriblament bas, levat d’excepcions. Avèm tròp pauc d’elegits occitanistas e pesan tròp pauc sus la vida publica. La question occitana s’impausa pas dins lei debats. Rèsta marginala. Avèm d’elegits de valor coma Mireia Boya e Patric Roux, mai n’avèm talament pauc. Lei movements politics occitanistas arriban pas a difusar un programa politic ausible, comprensible e entosiasta. Certanei grops oblidan completament leis ensenhaments de Robèrt Lafont e de Francés Fontan...
— Lo bilanç non critic de l’òbra d’Ives Roqueta, qu’a engendrat pasmens
una granda part dei blocatges actuaus, indica ben la feblesa de
l’occitanisme.
Donc lo bilanç es pas flame. Que òc, siam dins una novèla crisi de l’occitanisme. Lo bèu primtemps entosiasta dau Temps Tres sembla ben acabat, finit e enterrat. Avèm de motius d’esperança, avèm d’òbras interessantas, mai lei fòrças negativas de l’inèrcia, dau minimalisme e de la somission volontària a França, encara uei, empachan de crear la dinamica necessària per assegurar la subrevida de l’occitan.
Aquò o disi pas per nos enfonzar dins lo desespèr. O disi per nos revelhar, per s’acontentar pas de çò que ja avèm. O disi per que comprengam que l’essenciau dau trabalh rèsta de faire. Anem a l’òbra! Amb estrambòrd!
Domergue SUMIEN
dimarts, 12 de gener del 2016
Visca l’acòrdi de govèrn en Catalonha! Felicitacions a Mireia Boya! (comunicat en occitan, francés, anglés e esperanto)
(en occitan)
Visca l’acòrdi de
govèrn en Catalonha! Felicitacions a Mireia Boya!
Iniciativa per Occitània se regaudís del recent acòrdi
de govèrn en Catalonha, que vegèt Carles Puigdemont èsser investit coma lo 130n
president de la Generalitat de Catalonha amb la majoritat absoluda dels vòtes.
Del nòstre ponch de vista, aquel acòrdi es la pròva
qu’un pas decisiu s’es engatjat cap al procès social e democratic
d’independéncia de Catalonha.
Es tanben la pròva que las querèlas de partits e los
interèsses individuals se son daissats de costat dins l’amira de bastir un nòu
projècte de societat per totes los que vivon dins aquel país.
Es pereu lo signe que nos es permés d’esperar un
melhorament significatiu de la situacion de la lenga occitana que la
Generalitat de Catalonha reconeis son estatut oficial. E amb la reüssida del
projècte independentista, l’occitan poiriá venir pel
primièr còp dins son istòria la lenga oficiala d’una institucion estatala
autonòma e liura.
Es pas necite de remembrar quant son estats fòrts, tot
de long de l’istòria, los ligams culturals e umans entre los espacis occitans e
catalans, e quant lo procès d’independéncia catalan pòt èsser una fòrça e una
inspiracion continua pel desvolopament d’un projècte social e democratic en
Occitània.
Una pròva n’es que Mireia Boya, deputada occitanista
aranesa de la CUP, ven tot just d’èsser elegida al Parlament de Catalonha.
Nos fisam de l’intelligéncia e de la qualitat d’engatjament
de Mireia Boya, e la felicitam de tot nòstre còr per la granda reüssida que
representa son eleccion al Parlament catalan.
Iniciativa per Occitània
12 de genièr de 2016
***
(en français)
Vive l’accord de gouvernement en Catalogne! Félicitations à
Mireia Boya!
Iniciativa
per Occitània se réjouit du récent accord de gouvernement en Catalogne :
cet accord a vu Carles Puigdemont investi en tant que 130e président de la Généralité
de Catalogne avec la majorité absolue des votes.
De notre
point de vue, cet accord est la preuve qu’un pas décisif est engagé vers le
processus social et démocratique d’indépendance de la Catalogne.
C’est
aussi la preuve que les querelles de partis et les intérêts individuels ont été
laissés de côté afin de construire un nouveau projet de société pour tous ceux
qui vivent dans ce pays.
C’est
également le signe qu’il nous est permis d’espérer une amélioration
significative de la situation de la langue occitane, dont la Généralité de
Catalogne reconnait le statut officiel. Et avec la réussite de ce projet
indépendantiste, l’occitan pourrait devenir pour la première fois dans son
histoire la langue officielle d’une institution d’État, autonome et libre.
Il n’est
pas nécessaire de rappeler combien ont été forts, tout au long de l’histoire,
les liens culturels et humains entre les espaces occitans et catalans, et
combien le processus d’indépendance catalan peut être une force et une
inspiration continue pour le développement d’un projet social et démocratique
en Occitanie.
Preuve
en est que Mireia Boya, députée occitaniste du Val d’Aran, sur la liste de la
CUP, vient tout juste d’être élue au Parlement de Catalogne.
Nous
avons confiance en l’intelligence et en la qualité de l’engagement de Mireia
Boya. Et nous la félicitons de tout notre
cœur pour la grande réussite que représente son élection au Parlement catalan.
Iniciativa
per Occitània
12
janvier 2016
***
(in English)
Long live the agreement in Catalonia! Congratulations to Mireia Boya!
Iniciativa per Occitània welcomes the recent agreement in Catalonia which allowed Carles Puigdemont to be invested as 130th President of the Generalitat of Catalonia, with the absolute majority of votes.
From our standpoint, this agreement is a proof that a decisive step has been initiated towards a social and democratic process of independence in Catalonia.
It is also the proof that the
quarrel between the main parties and the individual interests have been set
aside in order to build a new social project for all those who live in this
country.
It is also a sign that we may
hope a significant improvement of the Occitan language situation.
Indeed, the Generalitat of
Catalonia already recognizes its official status, and with the success of the
independence project, Occitan could become, for the first time in its history,
the official language of a free and autonomous state institution.
It is not necessary to recall how
strong the cultural and human relations between the Catalan and the Occitan
areas have been throughout history, and how much the process of Catalan independence
can be seen as strong and continuous inspiration for the development of a
social and democratic project of society in Occitania.
The proof of this is that Mireia
Boya, on the list of CUP in Val d’Aran, has just been elected to the Parliament
of Catalonia.
We have confidence in the
intelligence and the quality of Mireia Boya’s commitment.
We congratulate her, with all of
our heart, for the great success her election to the Catalan Parliament
represents.
Iniciativa per Occitània
January the 12th, 2016
***
(esperantlingve)
Vivu la interkonsento por registaro en
Katalunio! Gratulon al Mireia Boya!
Iniciativa per Occitània (Iniciato por
Okcitanio) ĝojas pro la ĵusa interkonsento en Katalunio, kiu ebligis, ke Carles
Puigdemont estu investita kiel 130an prezidanton de la Registaro de Katalunio
per absoluta plimulto da voĉdonoj.
Laŭ nia vidpunkto, tiu interkonsento
pruvas, ke decida antaŭpaŝo stariĝis por la socia kaj demokratia procezo pri
sendependiĝo de Katalunio.
Ĝi ankaŭ pruvas, ke la kvereloj inter partiaj
kaj individuaj interesoj estis flanklasitaj cele al la konstruo de nova socia projekto
por ĉiuj kiuj loĝas en tiu lando.
Ĝi ankaŭ estas montrilo, ke ni povas esperi
kontentigan plibonigon por la situacio de la okcitana lingvo, nuntempe rekonata
kiel oficiala lingvo de la Registaro de Katalunio per speciala leĝaro. Tial, la
sukceso de la sendependisma projekto ebligos la okcitanan, por la unua fojo en ĝia
historio, iĝi oficiala lingvo de ŝtato libera kaj sendependa.
Ne necesas memorigi kiel fortaj estadis,
longe de la historio, la kulturaj kaj homaj ligiloj inter la landaro okcitana
kaj kataluna, kaj kiel, do, povas la kataluna proceso pri sendependiĝo ade
inspiri la disvolvigon de socia kaj demokratia projekto en Okcitanio.
Pruvo estas, ke Mireia Boya, okcitanisma deputito
el Arano de la partio CUP, estis ĵus elektita en la Parlamento de Katalunio.
Ni fidas je la inteligento kaj la engaĝiĝ-kapablo
de Mireia Boya, kaj ni tutkore gratulas ŝin pro la granda sukceso kiu signifas
ŝian elekton en la kataluna Parlamento.
Iniciativa per Occitània
12an de januaro 2016
divendres, 8 de gener del 2016
Lo PNO nos decep, ailàs / Le PNO nous déçoit, hélas
Lo PNO nos decep, ailàs
Avèm demandat una clarificacion al Partit de la Nacion Occitana (PNO) après de paraulas islamofòbas publicadas dins sa revista, lo Lugar, e signadas per Sèrgi Viaule e Pèire Pessamessa. Malaürosament lo PNO nos decep.
Cèrtas, lo PNO nos a respondut en afirmant que vòl restar dins l’antiracisme e l’umanisme de son fondador Francés Fontan (vejatz sa responsa aquí). Mas aquel meteis PNO refusa de condemnar l’islamofobia exprimida dins sa pròpria revista. Es una actitud illogica. Lo PNO fa una error politica.
Sostenèm lo drech de criticar las religions. Mas acceptam pas l’òdi contra una partida de nòstra populacion occitana en foncion de sa religion. La laïcitat —per definicion— es la proteccion nèutra de las religions e de las non-cresenças. Volèm èsser clars sus una causa: la nacion occitana aperten a totes sos abitants, e los occitans de religion musulmana son una partida integranta de nòstre pòble occitan.
Sèrgi Viaule e Pèire Pessamessa foguèron a passat temps de militants de tria e d’escrivans de valor, mas uèi an decidit de se pèrdre... e an abandonat las valors de l'occitanisme. O planhèm.
Lo PNO teniá un ròtle dins la pensada politica occitana. Mas uèi s’aluènha perilhosament de la pensada umanista de son fondador Francés Fontan. O planhèm.
Iniciativa per
Occitània
8 de genièr de
2016
Le PNO nous déçoit, hélas
Nous avons demandé une clarification au Parti de la Nation Occitane (PNO) après des propos islamophobes publiés dins sa revue, lo Lugar, et signés par Serge Viaule et Pierre Pessemesse. Malheureusement le PNO nous déçoit.
Certes, le PNO nous a répondu en affirmant qu'il veut rester dans l’antiracisme et l'humanisme de son fondateur François Fontan (voyez sa réponse ici). Mais ce même PNO refuse de condamner l'islamophobie exprimée dans sa propre revue. C'est une attitude illogique. Le PNO commet une erreur politique.
Nous soutenons le droit de critiquer les religions. Mais nous n'acceptons pas la haine contre une partie de notre population occitane en fonction de sa religion. La laïcité, par définition, c'est la protection neutre des religions et des non-croyances. Nous voulons être clairs sur una chose: la nation occitane appartient à tous ses habitants, et les Occitans de religion musulmane sont une partie intégrante de notre peuple occitan.
Serge Viaule et Pierre Pessemesse ont été dans le passé des militants remarquables et des écrivains de valeur, mais aujourd'hui ils ont décidé de se perdre... et ils ont abandonné les valeurs de l'occitanisme. Nous le déplorons.
Le PNO tenait un rôle dans la pensée politique occitane. Mais aujourd'hui il s'éloigne dangereusement de la pensée humaniste de son fondateur François Fontan. Nous le déplorons.
Iniciativa per Occitània
8 janvier 2016
Subscriure's a:
Missatges (Atom)