Es vertadièrament quicòm d’estranh, l’occitanisme.
Me soi
pausat la question fa qualques jorns. “Cossí venèm occitanista?”,
es-a-dire, quinas motivacions presidan a la causida d’un engajament en
favor d’una cultura minorizada (occitana)? Quins motius sosterrens,
quinas determinacions, quinas experiéncias, quinas pensadas e quins
desirs se manifèstan a l’individú que causís de consacrar son temps,
veire sa vida, a la defensa de quicòm qu’apelam la “cultura occitana”?
Soi convençut que la bona compreneson, sociologica, psicologica e
perqué pas? - filosofica, de totes aqueles fenomèns seriá capabla de
donar a l’encòp un agach critic e un vam novèl a un moviment
politico-cultural que totòm ditz qu’es a desparéisser, mas que despareis
pas jamai. A aquesta soscadissa vòli porgir mon magre apòrt, sus un
moviment que coneissi mal mas al qual me senti totun ligat
ideologicament e dont la desparicion me semblariá una catastròfa.
Un bovarisme occitan?
Remarqui que, d’un biais general, l’istòria emai la literatura occitana
son marcadas per un comportament que trantalhariái pas a qualificar de
“bovarisme.” Es bensai discutible, mas me sembla que plan sovent cèrts
discorses occitanistas son influenciats per un tipe de rapòrt a la
realitat que de critics literaris an apelat lo
bovarisme, en referéncia a l’eroïna del grand roman de Flaubert
Madame Bovary (1857) que marquèt prigondament la literatura francesa per de rasons qu’es pas necite de desvolopar aicí.
Segon Flaubert, lo bovarisme es “
lo rescontre dels ideals romantics fàcia a la petitesa de las causas de la realitat.”
Lo bovarisme es l’insatisfaccion del sòmi fàcia a la realitat bruta e
nèci del mond dich “real.” Un tipe “romantic” que plega los uèlhs sus sa
pietadosa “realitat” (campèstre, tanben) per s’escapar dins un mond
somiat e mai agradiu. D’aquel biais, me sembla que despuèi sas originas
dètznovenista e romantica, de començar amb l’instauracion mistralenca, i
a dins una cèrta mena d’occitanisme un refús bovarista de la realitat
bruta e d’una modernitat òrra, per se refugiar, non pas sonque dins los
romans coma o fasiá l’eroïna de Flaubert, mas puslèu, e pièger, dins la civilizacion
romana
del XII (los trobadors, Paratge eca.) dont se volguèt l’eretièr
exemplari, prus e fisèl. L’occitanisme es en bona part – encara uèi, un
romantisme bovarista e radical.
Quand lo jove Mistral escriu que la lenga provençala conven pas a
l’abstraccion e la pensada filosofica, e que sola la poesia es son luòc
d’expression sublima, fa una causida bovarista e romantica que costarà
car a l’occitanisme tot. Fin finala, soi pas segur que lo succès ambigú,
coma sabèm, de
Mirèlha, tanplan coma la consacracion nacionala
e internacionala del sieu poèta, siá estat un dels eveniments mai urós
de la cultura occitana. Amaguèt, escondèt e reduiguèt al silenci o a una
impossibilitat
a priori tota tentativa de bastiment d’una
expression politica occitana pròpria que faguèsse pas referéncia al
temps jadis dels trobadors, al terradors de per abans e a sa trista
desparicion. Malgrat tota la simpatia e l’estacament que totòm pòt aver
per Mistral (e pels trobadors), cal reconéisser qu’aquel òme, dont la
naissença poetica foguèt contemporanèa de la parucion de
Madame Bovary, foguèt una encarnacion exemplària d’aquela
psiqué bovarista que trèva dempuèi tant de temps la naissença d’un discors occitan autonomic, modèrn e racional.
Un romantisme del fracàs?
Dins son grand libre
Mistral o l’illusion, Robert Lafont remarcava que
Mirèlha, contemporanèa de las
Fleurs du Mal de Baudelaire (e de
Madame Bovary)
n’èra l’antitèsi exacta. Lai ont lo poèta parisenc exalta la modernitat
dins lo passatge, lo flús, lo devenir, canta la fanga de las vilas
grisas, la caronha, la dereliccion e los trebolicis del desir, Mistral
canta la Provença ensolelhada, l’èime vigorós del pòble, la sublimacion
divina dels còsses e dels impossibles desirs terrèstres. Tot es ja dich
al començament. Ça que la
Mirèlha coma epopèa es
incontestablament un cap d’òbra, sas inovacions estilisticas, la
prigondor de son art poetica, mestresada a la perfeccion pel poèta, la
beltat de son cant, de son subjècte e de sa lenga, totas causas a
despart, ne fan de segur una instauracion inesperada per la cultura
occitana renaissenta.
Mas en fach, aquò es pas la question.
Que l’occitanisme al sègle XIX siá nascut d’una epopèa, genre poetic
pauc adaptat, se non ironicament, a la “petitesa de las causas de la
realitat”, aquò me sembla significatiu de tot un molon d’
a priori
istorics que condicionan las expressions politicas dels occitans fins
ara, e los condemna a çò qu’apelariái una “cultura del fracàs.”
Demandi perdon per mon incultura, mas coneissi pas encara d’estudis
critics que partirián (se non per los deslegitimar benlèu...) de la
nocion de “fracàs” o de “romantisme del fracàs”, per interpretar l’òbra
mistralenca e los discorses literaris, filosofics, politics de defensa
de l’occitan. A mon vejaire, l’occitanisme, encara jove coma moviment
politic, es bovarista non pas per esséncia mas per naissença
(felibrenca) e s’es embarrat dins una cultura romantica del fracàs, dont
sentissèm uèi lo rèiregost, la frustracion e capitam mal de sortir.
Istoricament, ja: dempuèi lo fracàs de Murèth o de Montsegur, fins al
fracàs de las Comunas de 1871, de la Revòlta de 1907 o del fracàs de
l’esperança del Larzac (tuada en 1981...) sembla ben qu’aquel tèma de la
mòrt e del fracàs es pro pertinent per comprene un pauc melhor d’ont
venon los nòstres problèmas, per tal de s’exprimir e d’articular un
discors politic que sortisca d’aquel
a priori, e mai que mai amb las siás expressions culturalas e literàrias màger.
Dempuèi
Mirèlha, l’istòria d’un amor impossible e de la sublimacion finala d’aquel amor dins la mòrt e la vision de las Santas Marias, fins al
Poèma dau Ròse,
qu’al delà de l’union dels amants dins la mòrt e del sublime cant pagan
del flume, es tanben lo cant de la fin de la batelariá tradicionala,
plan literalament destrucha per lo
Crocodile, un batèl modèrn a vapor... Lo mistralisme es l’art de far conviure çò mai sublime amb ço prosaïc.
Fins al cap de sa vida de
mague romantic, l’istòria
del Felibritge ba pròva, Mistral foguèt lo porgidor d’una cultura
occitana e romantica del fracàs: sola excepcion, benlèu,
Calendau.
D’efièch, mas se lo “roman” de Calendau cònta una capitada de las
bèlas, la victòria finala còntra lo marrit Severan (la borgesiá
provençala que traïguèt la lenga e lo país) e la conquista d’Esterèla
(lo
Drutz poèta Calendau-Mistral qu’après una tièra d’espròvas pòt conquerir sa
Dompna-lenga)
es aqueste poèma epic el meteis que pòt èsser considerat poeticament
coma un fracàs (fracàs estetic fòrt ben comentat per Lafont) coma se
Mistral el meteis i creguèsse pas tròp...
Dins la realitat
bruta e fangosa, Dòna Bovary se suicida a causa de sos deutes e lo
nòstre Calendau vertadièr s’es aligat a Severan: s’enanèt amb Fortuneta e
larguèt la paura Esterèla. Ela, continua d’errar soleta dins
sas bauças a somniar dels trobaires del passat; el se metèt a parlar
franchimand “per far mai borgés.”
The End.
Una noblesa del fracàs?
Mas vòli eliminar un dobte que poiriá espelir a la lectura d’aquelas
linhas mieunas: òc, òm a lo drech individualament, d’èsser romantic,
d’èsser bovarista, de somiar e de rejetar aquela realitat bòrnha qu’es
la nòstra en nom d’ideals romantics. Evidentament. Mon prepaus es
segurament pas de condemnar aquela attitud individuala, a la quala ieu
meteis, d’un biais cap e tot personal, me daissi anar plan sovent e que
prèsi particularament.
Solament, lo fons de mon prepaus es autre: çò que vòli exprimir aicí es
l’irrelevància
d’aquela cultura romantica del fracàs quand s’agís de bastir un discors
politic occitan, racional e modèrn, que siá en mesura de convéncer la
populacion del país e de far comprene al mond la necessitat d’aparar la
lenga, de luchar per operar cèrtas transformacions socialas, de sosténer
un discors politic occitan.
Car lo manten d’aqueles
a priori
eissits del romantisme “fracassièr”, se son plan polits e sedusents al
nivèl estetic, literari e individual, mentrestant, d’un ponch de vista
politic pòdon pas menar a quicòm mai qu’un … fracàs. Alavètz perqué
abandonam pas aqueles
a priori?
Es aquí que ne veni
al fons del mieu prepaus: crèsi que la cultura romantica del fracàs es
d’un cèrt biais uèi lo factor màger d’adesion ideologica individuala
(mas restrencha totun) a la causa occitana. E mai istoricament, aquela
cultura del fracàs servís paradoxalament la causa d’una cèrta manièra.
Avèm fracassat dempuèi Murèth a bastir un estat pròpri
aragocatalanoccitan, eca. eca. uèch sègles mai tard, avèm fracassat a
servar l’usatge social de la lenga, avèm fracassat a impausar una
diversitat lingüistica e culturala al dintre del nòstre
imperium
franchimand, fracassam (ieu en tot cas) a parlar (un bon) occitan dins
la vida vidanta. Fracassam encara e sempre. Mas al fons, lo fracàs
passat nos confèra una cèrta noblesa d’esperit per la lucha dins lo
present: i a ges de colonizacion occitana de l’Africa o de la rèsta del
mond, ges de capitalisme occitan, ges d’esplecha occitana de la classa
obrièra, ges de polícia, d’estat d’emergéncia/d’urgéncia occitan, ges de
poiridura e de marrida realitat occitana. Mas ges (o tan pauc...) de
realitat occitana tot cort...
Fàcia a una ipotetica tentativa
d’occitanisme politic fòrt e institucional, que necessitariá tot
simplament dins lo trist mond nòstre, fòrça argent (per la campanhas
politicas eca...) e una elèit occitana convertida a la causa (volèm de
vertat un Jordi Pujol o un Sarkozy occitan?) e fàcia a las dificultats
per ancorar lo discors occitanista dins una basa sociala e populara (sul
modèl de las CUP catalanas), condicions impossibilitadas
a priori pels
verrolhs imperials e identitaris de França, sèm estats obligats, coma
occitanistas non milionaris (ieu en tot cas), de se refugiar dins un
occitanisme culturalista e intellectualista, daissant la via liura a
totes los
a priori bovaristas que travèrsan lo camp dels
nòstres discorses individuals, e quand s’agís de parlar seriosament “de
la petitesa de las causas de la realitat”, nos i volèm pas reconéisser e
sabèm pas tròp qué dire.
Conclusion: un racionalisme occitan?
Fin finala, aquel problèma nòstre es benlèu çò que mens volèm resòlvre.
“Capitar” dins un sens politic e maquiavielian seriá benlèu la pièger
causa que se poiriá passar per l’occitanisme actual, condicionat per
aqueles
a priori romanticomitologics. Benlèu que çò que nos
manca, en l’abséncia d’una “politica culturala” qu’es de mal esperar
venent del paísdelsdrechesdelòme, es la construccion d’una
cultura politica occitana, racionala e modèrna (mas qué vòl dire aquò?) que nos faga sortir per de bon d’aquela cultura romantica del fracàs.
Mas sens pus comptar sus las fòrças d’atraccion nòblas e romanticas de
la “cultura del fracàs”, cossí convéncer lo mond d’aparar la lenga e lo
país? Vaquí, a mon vejaire, la nòstra contradiccion pròpria coma
moviment politic, cultural, politico-cultural, contradiccion que nos cal
resòlvre, sens qu’i capitem fins ara
. E a capitar pas, l’occitanisme i capita fòrça plan. Longa mai!
Matiàs GIBERT